Parlant de política (i II)
Parlant del minoria ja fa un temps que tenim entre mans un arxiu on parlen del Solà, però per no manipular el vot dels lectors del blog, i mostrar-nos distants a qualsevol sigla política, vam decidir no publicar-lo fins passades les eleccions. L'arxiu s'anomena PSC, segur que ja us deureu imaginar de què va.
Un tema que ronda els últims sopars on l'objectiu és arreglar el món és el paper de ciutadans (libertad! libertad!). Qui són aquesta gent? Mirarem de respondre-ho: a darrera, però sense donar la cara per no picar-se els dits hi ha el friki provocador (per anomenar-lo d'alguna manera, els que el conegueren durant la transició segur que en tenen un altre visió) del Boadella, i alguns articulistes de El Mundo, els que no es passen el dia parlant de l'àcid bòric, "el tunecino", Trashorras i companyia. Com a mostra el video que ha penjat últimament al youtube, amb el que fa ell amb els diaris que no parlen de ciutadans.
El tema de la manera en que els mitjans de comunicació públics han de tractar la campanya electoral és bastant còmic, com el mateix video. S'ha de dir que només surten a les notícies els partits amb representació parlamentaria, així, el partit fundat pel Companys amb companyia de Layret (actualment VTV), el Partit Republicà Català no té cap minut! tot i això algun assidu lector el vota. Total que si un dia el Mas es posa malalt, surtirien els 2 minuts que li toquen amb el tiu estirat el llit. Però clar, qui confia de la independència dels periodiestes de tv públiques a aquestes alçades? jo! o sinó digueu-me de quin partit és la M.Terribas?
Continuant amb el tema dels ciutadans (C's), ells es defineixen com a anti-nacionalistes i no els molesta per res l'etiqueta de lerrouxistes qtue se'ls hi ha posa. Però qui era Lerroux? Poso un tros de biografia de la viquipèdia (i no incumpleixo el pacte del bilwi II) sobre Lerroux:
El tal Alejandro va néixer a Córodova i va ser president de la II República en tres períodes. Va estudiar dret per després dedicar-se al periodisme (rollu espada & cia) practicant un estil demagògic i agressiu. Es traslladà a Barcelona, on va ser nomenat director del diari La Publicitat. Amb les seves campanyes es va guanyar a les masses extremistes i va arribar a ser cridat l'Emperador del Paral·lel, llavors sector barceloní d'alegre vida nocturna. Les campanyes del seu diari van produir disturbis de caràcter antimilitarista i anticatalanista, contrarestats per fortes reaccions d'altres sectors oposats.
El seu discurs populista i anticlerical, així com la intervenció en diverses campanyes contra els governs de la Restauració, el van fer molt popular en els medis obrers de Barcelona, que van acabar constituint la base d'un electorat fidel. Va ser triat diputat per primera vegada en 1901; i de nou en 1903 i 1905, en les candidatures de la Unión Republicana que havia contribuït a formar juntament amb Nicolás Salmerón. L'adhesió d'aquest cap a la coalició Solidaritat Catalana en 1906, va dur a Lerroux a separar-se, formant el Partido Republicano Radical (1908) i encapçalant la lluita contra el creixent nacionalisme català.
Va haver d'exiliar-se en diverses ocasions, primer per a escapar a la condemna dictada per un dels seus articles (1907) i més tard fugint de la repressió governamental per la Setmana Tràgica de Barcelona (1909). De tornada a Espanya, va acceptar entrar en la Conjunció Republicà-Socialista, amb la qual va tornar a ser diputat en 1910. Des de llavors es va veure embolicat en una sèrie d'escàndols que li van allunyar del seu electorat barceloní, entre acusacions de corrupció, fins al punt que va haver de canviar de districte, presentant-se per Còrdova en 1914.
Sota la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930) el seu partit es va veure afeblit per l'escissió dels Radical-Socialistes de Marcelino Domingo (1929). No obstant això, va continuar en la política activa, participant en el Pacte de Sant Sebastià, comitè revolucionari que va preparar el derrocament d'Alfons XIII i la proclamació de la Segona República Espanyola en 1931.
Sota el règim republicà va ocupar un paper polític de primera fila. Va formar part de la coalició d'esquerres que va sostenir les reformes del govern de Manuel Azaña durant el primer bienni (1931-33), en el qual va participar personalment com ministre d'Estat (1931). Però va anar derivant cap a postures de dretes que li van acostar a l'oposició, passant en 1933-36 a formar part de la majoria conservadora que va accedir al poder; va ser tres vegades president del govern entre 1933 i 1935 i va ocupar carteres ministerials tan destacades com la de Guerra (1934) i la d'Estat (1935).
Actualment aquest electorat potencial estava latent a les files sociates (pperos en menor mesura), que l'anterior pacte amb esquerra juntament amb l'irrupció d'aquest nou partit els ha fet sortir de l'armari. Crec que molts, però, no van absenir-se abans d'aventurar-se a votar una força extraparlamentaria.Ah, m'ho deixava! la vertadera cara del president Irla (presi de la generalitat a l'exili abans que el Tarradellas), que l'altre dia els del Polònia se n'enfotien és aquesta:
