La Pica d'Estats (equip Daewo)
Aquesta és la visió de l'anti flash-trip des de l'equip daewo, tot un manual del que no s'ha de fer quan es va a la muntanya.
L'expedició va sortir entre pitus i flautes boi a la una de la nit. Afortunadament vam seguir la millor ruta i amb unes 3 hores vam arribar a Àreu. Passant per Igualada-Tremp-Ponts-Sort-Llavors sí-Àreu.Del viatge, destacar que:
el terra del cotxe no es veia del munt de bosses que duiem
no tenim els mateixos gustos musicals que el novio de la germana de la Sò
la Carmona és capaç de memoritzar tots els noms dels pobles del mapa amb només veure'ls 10 segons. Has pensat a anar al que apostamos?
Un cop vam arribar al poble (les 4 i picu), ens vam trobar que l'equip terrano no ens havia parat la tenda tal i com s'havia acordat. Excusa oficial: hem sortit 3 hores abans que vatros però acabem d'arribar. Total uns quants dormint a un prat que hi havia entre 2 cases (sort que no va venir el pagès),i els atres dormint al cotxe, força bé, tot i que se sentien uns ànecs(?).
(això ja ho ha explicat el solà)
Un cop ens va abandonar l'equip terrano vam fer una siesta de campionat: gust de la son, babes... el paradís. Tot d'un plegat però es van començar a sentir veus, aixequem el cap i tot de gent per allà fora amb pilotes banyant-se i passejant nuets (hipis!). No vam tenir més remei que llevar-nos i començar a muntar la tenda abans que ens fotéssin el lloc on hi havia més pedres. Seguidament gran partida de cartes (come+mentider). La gent estava bastant empanada escoltant la conversa dels veïns de la que vam deduir que els companys eren ni més ni menys que uns minyonettis!! (no posaré cap frase de repulsa contra aquesta excel·lent colla castellera). Sopar pa amb tomaquet i cap a dormir. Diga-li dormir, diga-li enllaunar-se. Solà aquesta tenda no és de 5! Era com un domino, es movia un i ens haviem de moure tots. Després d'estar unes horetes en conserva a les 7 del matí toc de matinada a càrrec del movil de la marina! (espero que haviat el tercet, marina, balles sola? ens ho pugui tocar live).
Gracies això vam ser dels primers (abans q els minyonettis) a començar a pujar l'ultim tram (2 hores segons el Trejo). El primer tros era una tartrera que vam pujar a ritme molinillo armstrong el trejo i servidor però que se'ls hi va atrevessar a les noies plan renove. Molt bo els comentaris dels minyonettis quan estavem al coll esperant-nos. Minyona1: Què bo, hem passat a unes que no arribaran mai a dalt! Anaven amb texans, i paraven cada 4 passos. Minyona 2: On han deixat els caballs? jajaja. El millor era que una d'aquestes anava amb mitjons i sandàlies!
Un cop reagrupats vam prendre la pitjor elecció del dia: passar per la cresta (aresta). La cosa va començar bé, era tipus facu però amb una inclinació només de 70º. Però va arribar el moment de POR! pànic, no sé com definir-ho. Eren 4 o 5 pedres estretes col·locades una davant de l'altre que haviem de passar. Fins aquí normal, però la gràcia era que hi havia un precipici de 1000 metres per un cantó on es veia el llac i 700 a l'altre, on es veia França. Després de debatir durant mitja hora la manera de passar-lo, tothom va passar com va poder, jo particularment utilitzant el fabulós mètode de muntar a cavall. Una cama a cada vessant i nar fent com si saltés el potro. Quin mal moment tu, encara tremolo ara. Em va sorprendre molt la mona, que nava dient que estava jinyadíssima, però que no parava de fer fotos, pixar... Vam continuar, encara amb el tremolí a les cames, escalant (oficialment grimpant) per l'aresta, posant al límit el "grip" d'unes bambes sense dibuix, fins arribar al Verdaguer (el primer 3000 del dia), cim cutre on els hi hagi: no hi havia ni una placa ni una creu ni re, patètic. Qui si hi havia era el doble del ninu, equipat 100% decathlon amb les mateixes bambes. Baixar fins el coll, i pujada final a la Pica (200 metres com a molt). Allí vam seure una estoneta gaudint del paisatge i ens vam menjar una galeta màgica. Com atipen aquestes galetes! són increïbles. Eren les 12:30, més de dues hores tard respecte el pitjor dels horaris previstos per la organització. La baixada va ser el millor de l'expedició, vam trepitjar neu i tot! Molt divertit saltar per la tartrera com les cabres.
Al arribar al camp base avançat vam trobar-nos-ho tot tirat per terra, el pa, plats, bosses, plàstics flotant al llac... Això sí l'olla dels espagettis del dia abans va quedar brillant! Les fonts oficials apunten a que va passar un ramat de cabres. Els amants de les conspiracions es decanten per una segona línia d'investigació que apunta als minyonettis que teniem al costat. Així doncs, després de dinar uns deliciosos rollitos de biquini, em vai haver de convertir amb capità enciam per recollir tota la bruticia del llac. Divertit, a no sé per l'atac d'un grup de granotes que vaig patir. Desmuntar la tenda i avall que fa baixada. Destacar el ritme de la Meritxell l'últim tram, que va passar de pensar on posava cada peu 10 segons a marxar amb el trejo i no veure-la amb tota l'estona. Però ja estavem distrets amb la Carmona que ens va deleitar amb una sèrie de 3 caigudes amb menys de 100 metres molt divertides. Natrus tampoc vam trobar al fucking rubish man. Eren les 7 o les 8 i estavem al parquing, quedaven unes 4 hores de trajecte a peu fins el cotxe. Llavors se'ns va apareixer la verge, en forma de taxi! Sí, a la muntanya hi ha taxis! i ens va portar al cotxe de la Sò, per cert, molt ben aparcat. Quina flor al cul, ja cal que la anem regant. Sobredosi de cocacola al camping (on hi treballava un de canyelles), i avall. L'expedició va finalitzar a les 12 a casa la sò sense haver-nos trobat ningú de vilafranca, que extrany (hi havia la Garrofa per allí, però no la vam veure).
Aquests dies em quedaré d'amo i senyor del bloc mentre el camarada solà no acabi una missió secreta a Urús. Oficialment amb els de la uni, no hi ha dret, oi vallès? el forns, l'adrià, els de la uni...
Comming soon
El mateix article amb fotos. Marina i Carmona aviam si me les envieu!!
La crupu i la Txello se'n van de festa (millor que m'ho enviis a mi crupu)
Actualitat FMvila'06
el terra del cotxe no es veia del munt de bosses que duiem
no tenim els mateixos gustos musicals que el novio de la germana de la Sò
la Carmona és capaç de memoritzar tots els noms dels pobles del mapa amb només veure'ls 10 segons. Has pensat a anar al que apostamos?
Un cop vam arribar al poble (les 4 i picu), ens vam trobar que l'equip terrano no ens havia parat la tenda tal i com s'havia acordat. Excusa oficial: hem sortit 3 hores abans que vatros però acabem d'arribar. Total uns quants dormint a un prat que hi havia entre 2 cases (sort que no va venir el pagès),i els atres dormint al cotxe, força bé, tot i que se sentien uns ànecs(?).
(això ja ho ha explicat el solà)
Un cop ens va abandonar l'equip terrano vam fer una siesta de campionat: gust de la son, babes... el paradís. Tot d'un plegat però es van començar a sentir veus, aixequem el cap i tot de gent per allà fora amb pilotes banyant-se i passejant nuets (hipis!). No vam tenir més remei que llevar-nos i començar a muntar la tenda abans que ens fotéssin el lloc on hi havia més pedres. Seguidament gran partida de cartes (come+mentider). La gent estava bastant empanada escoltant la conversa dels veïns de la que vam deduir que els companys eren ni més ni menys que uns minyonettis!! (no posaré cap frase de repulsa contra aquesta excel·lent colla castellera). Sopar pa amb tomaquet i cap a dormir. Diga-li dormir, diga-li enllaunar-se. Solà aquesta tenda no és de 5! Era com un domino, es movia un i ens haviem de moure tots. Després d'estar unes horetes en conserva a les 7 del matí toc de matinada a càrrec del movil de la marina! (espero que haviat el tercet, marina, balles sola? ens ho pugui tocar live).
Gracies això vam ser dels primers (abans q els minyonettis) a començar a pujar l'ultim tram (2 hores segons el Trejo). El primer tros era una tartrera que vam pujar a ritme molinillo armstrong el trejo i servidor però que se'ls hi va atrevessar a les noies plan renove. Molt bo els comentaris dels minyonettis quan estavem al coll esperant-nos. Minyona1: Què bo, hem passat a unes que no arribaran mai a dalt! Anaven amb texans, i paraven cada 4 passos. Minyona 2: On han deixat els caballs? jajaja. El millor era que una d'aquestes anava amb mitjons i sandàlies!
Un cop reagrupats vam prendre la pitjor elecció del dia: passar per la cresta (aresta). La cosa va començar bé, era tipus facu però amb una inclinació només de 70º. Però va arribar el moment de POR! pànic, no sé com definir-ho. Eren 4 o 5 pedres estretes col·locades una davant de l'altre que haviem de passar. Fins aquí normal, però la gràcia era que hi havia un precipici de 1000 metres per un cantó on es veia el llac i 700 a l'altre, on es veia França. Després de debatir durant mitja hora la manera de passar-lo, tothom va passar com va poder, jo particularment utilitzant el fabulós mètode de muntar a cavall. Una cama a cada vessant i nar fent com si saltés el potro. Quin mal moment tu, encara tremolo ara. Em va sorprendre molt la mona, que nava dient que estava jinyadíssima, però que no parava de fer fotos, pixar... Vam continuar, encara amb el tremolí a les cames, escalant (oficialment grimpant) per l'aresta, posant al límit el "grip" d'unes bambes sense dibuix, fins arribar al Verdaguer (el primer 3000 del dia), cim cutre on els hi hagi: no hi havia ni una placa ni una creu ni re, patètic. Qui si hi havia era el doble del ninu, equipat 100% decathlon amb les mateixes bambes. Baixar fins el coll, i pujada final a la Pica (200 metres com a molt). Allí vam seure una estoneta gaudint del paisatge i ens vam menjar una galeta màgica. Com atipen aquestes galetes! són increïbles. Eren les 12:30, més de dues hores tard respecte el pitjor dels horaris previstos per la organització. La baixada va ser el millor de l'expedició, vam trepitjar neu i tot! Molt divertit saltar per la tartrera com les cabres.
Al arribar al camp base avançat vam trobar-nos-ho tot tirat per terra, el pa, plats, bosses, plàstics flotant al llac... Això sí l'olla dels espagettis del dia abans va quedar brillant! Les fonts oficials apunten a que va passar un ramat de cabres. Els amants de les conspiracions es decanten per una segona línia d'investigació que apunta als minyonettis que teniem al costat. Així doncs, després de dinar uns deliciosos rollitos de biquini, em vai haver de convertir amb capità enciam per recollir tota la bruticia del llac. Divertit, a no sé per l'atac d'un grup de granotes que vaig patir. Desmuntar la tenda i avall que fa baixada. Destacar el ritme de la Meritxell l'últim tram, que va passar de pensar on posava cada peu 10 segons a marxar amb el trejo i no veure-la amb tota l'estona. Però ja estavem distrets amb la Carmona que ens va deleitar amb una sèrie de 3 caigudes amb menys de 100 metres molt divertides. Natrus tampoc vam trobar al fucking rubish man. Eren les 7 o les 8 i estavem al parquing, quedaven unes 4 hores de trajecte a peu fins el cotxe. Llavors se'ns va apareixer la verge, en forma de taxi! Sí, a la muntanya hi ha taxis! i ens va portar al cotxe de la Sò, per cert, molt ben aparcat. Quina flor al cul, ja cal que la anem regant. Sobredosi de cocacola al camping (on hi treballava un de canyelles), i avall. L'expedició va finalitzar a les 12 a casa la sò sense haver-nos trobat ningú de vilafranca, que extrany (hi havia la Garrofa per allí, però no la vam veure).
Aquests dies em quedaré d'amo i senyor del bloc mentre el camarada solà no acabi una missió secreta a Urús. Oficialment amb els de la uni, no hi ha dret, oi vallès? el forns, l'adrià, els de la uni...
Comming soon
El mateix article amb fotos. Marina i Carmona aviam si me les envieu!!
La crupu i la Txello se'n van de festa (millor que m'ho enviis a mi crupu)
Actualitat FMvila'06
